Serrats i tupins

Planyo els conciutadans cosmopolites que a la primera oportunitat que tenen asseguren, tot cofois, que no se’ls ha perdut mai res, a la Seu –com si cada dia anessin a esmorzar ostres a l’illa de Re, a dinar a la plaça Vendôme o a sopar a Donosti. N’hi ha d’altres que, amb més o menys ostentació, no gosen passar del Mercadona i així que poden se’n tornen, amb la maleta plena i el tiquet del tax free a la cartera, cap a l’úter de les Valls. Així, em temo que tots dos grups es perdran la Fira de Sant Ermengol. És llàstima que a Andorra –amb l’honorabilíssima excepció dels que fan a casa Raubert– s’hagi perdut gairebé del tot l’ancestral tradició formatgera del país. Durant molts segles, cada cop que s’havia d’estimular una negociació a París o a Madrid o a Perpinyà o on fos, enviaven una dotzena de formatges serrats i les gestions anaven molt més rodades. Eren uns formatges fets amb llet d’ovella munyida als orris a l’estiu i madurats a la fresca, a les cabanes dels pastors. Però durant dos dies, aquí al costat hi haurà el bo i millor de la producció formatgera del Pirineu, dignes hereus dels tresors lactis de les muntanyes andorranes: des dels espectaculars idiazábals bascos (ai, els que fa l’Eli de la Leze!) fins a les darreres creacions dels nostres veïns i tanmateix amics: l’Albert de Meranges, el Pere de Ger, el Xesco de Bar, la Mercè de Josa, l’Helena de Gréixer, el Salvador d’Adrall, la Judit de la Seu, l’Ana de Castell-llebre… I l’artista convidat: el Miquel de Manacor. Un secret: fa un blau que deixa sense paraules…