Guitard el rancuniós

A començament del segle XX l’eruditíssim Joaquim Miret i Sans va estar remenant la sagristia de la col·legiata d’Organyà. Allà hi havia un fato documental extraordinari, del qual va treure tot el suc possible. Les famoses Homilies, sí, les que va comprar per vuitanta-cinc pessetes al senyor rector —Bonaventura Riba Dallerès: endevinin d’on era, amb aquestos cognoms— però també va adquirir una pila de pergamins que van abandonar els arxius ganxos per anar-se’n també cap a la Biblioteca de Catalunya. Set-cents pergamins, que es diu aviat. Ara n’ha estat notícia el número 384, els famosíssims greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet (i, per cert, gran terratinent a Andorra). El document, escrit en gran part en un català encara balbucejant però ple de caràcter («e ssón rancurós de Mir Arnall del castel de Caboded, quar n’ere mès e·l recobrà d’altra guisa si no com lo s’avia…») era conegut de fa temps, però ara el catedràtic Alturo i la doctoranda Alaix han identificat l’escrivà, per la similitud de la cal·ligrafia amb la de d’altres documents: el sotsdiaca Ramon de Cabó, i l’han datat cap al 1105. Bé, ja tenim el culpable. Ara, que no deixa de ser una mica trist que un dels primers documents en catalana llengua sigui una rastellera de greuges, reclamacions i queixes i no pas un heroic poema èpic. Guitard Isarn ens apareix, als ulls contemporanis, com un torrapipes, un rondinaire, un corcó. Res no li està bé: els seus vassalls li falten al respecte i se la foten tan com poden. Amb aquest inici, catxis, no hi ha manera de construir una literatura.