'Apostrophe'

L’altre dia vaig intentar fer una transferència bancària a través de la pàgina web de l’entitat que em guarda els quartos, em paga els rebuts i té la santa paciència de tenir-me com a client. Fins aquí, tot normal. És un procediment la mar de còmode i senzill. No t’has de moure de casa ni has d’importunar els treballadors de la sucursal, que altra feina tenen. El sistema, primer de tot, comprova amb senzillesa però amb contundència –mà de ferro amb guant de seda– que siguis tu qui fa l’operació i no pas un hacker rus. Un cop superat aquest primer escull, la cosa ha de ser bufar i fer ampolles. IBAN i nom del destinatari, concepte, import i periodicitat –si escau, que no esqueia. Jo, sempre tan ingenu, me les pintava molt felices, fins que vaig prémer l’enter que ho hauria de confirmar tot. Alto: “Cadena invàlida de caràters.” Coi de món, i què hauré fet malament, ara? Torno a entrar les dades, però sense gaire fe: si vols obtenir resultats diferents no facis el mateix. Evidentment. Truco al telèfon d’atenció al client. Una noia molt amable pren el control del meu ordinador i remena una mica. Hm. Potser és l’IBAN. No. El SWIFT, doncs. Tampoc. Truco al destinatari. Em dona un altre número de compte i tampoc. De sobte, la noia diu eureka. El culpable és el trist apòstrof del destinatari. Els dimoniets del sistema no el reconeixen, és un cos estrany. Ni que fos la lletra gha –Ƣ–, del turc o l’àzeri, o l’ę, l’e caudata de polonesos i lituans, la ŧ dels lapons. Ara ja ho sabeu. No envieu quartos telemàtics a D’Artagnan, que no us deixaran.