La centèsima

Per una trista centèsima un ciutadà va passar la nit al calabós. La nit i part del dia, si som més precisos. Setze hores en captiveri, en total. Naturalment, l’afectat va considerar que aquest empresonament, tot i fugaç, era una injustícia i com a perjudicat va demanar empara al Constitucional, que acaba de dir que mai tant. Només que el detector hagués detectat una centèsima de menys, cosa perfectament plausible —perquè aquestos aparells mesuradors d’esperits són de natura voluble i capriciosa— l’haurien deixat anar, així de prima és la línia que separa el bé del mal. Què suposa, en termes absoluts, una centèsima, un centigram —si pensem en magnituds de massa? Un microglopet de cervesa, una subgoteta de vi, una nanollàgrima de ginebra? Ni això, segurament. Però no. L’opinió pública s’ha dividit, com sempre, entre els que massa poc i els que pobrissó. La justícia, cega, diu que un límit és un límit, i que tant és traspassar-lo per un que per deu. Setze hores en dependències policials per metabolitzar (ara se’n deu dir així de dormir la mona —la moneta—) són moltes hores, suficients per recapacitar i prendre nota. Ara siguem sincers. Quants de nosaltres ens hauríem trobat alguna vegada en aquesta incòmoda tessitura, en aquest viure al límit? Molts, segurament. Potser més abans —quan no hi havia vigilància, érem jóvens i la nit era una selva— que no pas ara, en què el control social i el policial han aconseguit moderar-nos. Però, com deia Jesús, i així ho va recollir l’evangelista Joan, qui estigui lliure de culpa que llenci la primera cantalada.