Mestre Mas

No tot han de ser desgràcies, sapastrades, disfuncions i coses mal fetes, en aquesta vida. Quan una iniciativa és oportuna, està ben pensada i millor realitzada, s’ha de dir i, mira, no passa res. Que Sergi Mas mereixia un reconeixement públic a l’altura de la seva monumental transcendència en la cultura andorrana era un fet evident, palmari. Que s’hi ha començat a posar remei, també. En una feliç i multifocal conjunció d’esforços, la Xarranca, els comuns de Sant Julià i d’Escaldes, el ministeri de Cultura, l’Esbart Laurèdia i l’editorial Anem han enfilat l’agulla i faran que un dels nostres homenots més conspicus –i estimats– pugui rebre l’escalf de la gent i que se sàpiga acompanyat i reconegut. Tot és oportú, tot fa justícia. Crec que és difícil –difícil no: impossible– trobar algú al país que tingui una mala paraula, una mala opinió, ni un gest displicent contra el Sergi ni contra la seva obra, ans al contrari. L’editorial Andorra, amb el seu preciós projecte Hi floriran grandalles, ja va fer l’any passat una mena de prèvia al programa de festes d’enguany. El documental que li va dedicar el seu net, l’Hèctor, va encetar el cicle d’aquesta tardor, que continuarà aquesta tarda quan l’editorial Anem presenti a Sant Julià dos llibres, dos, pel preu d’un: Sergi Mas, comiat diferit, amb fotografies de Laura Gálvez-Rhein, i Sergi Mas i el seu entorn, el catà­leg de l’exposició laurediana que s’inaugura demà passat, dissabte, coincidint amb l’aniversari. I és que ens en farà noranta-u, i per molts anys més, mestre.