Els protectors

És possible que ho hagi llegit malament. De vegades passa. Volen dir una cosa i tu n’entens una altra, qui sap si a les antípodes del missatge inicial. Podria ser que, a més, ja tinguis un biaix previ, un parti pris, una obsessió, una quimera particular. Però per això mateix ahir vaig llegir la notícia dues, tres vegades, per assegurar-me’n que ho havia entès bé: resulta que la nova llei de protecció de dades podrà multar particulars (i unes multes de consideració!) però si el violador és l’administració, no: tan sols rebrà una tèbia estirada d’orelles, una amonestació en forma de publicació al BOPA i ego te absolvo a peccatis tuis i si pot ser no ho tornis a fer, però si recaus, sàpigues que tornaràs a sortir al BOPA, ai, dolentot. És com el sagrament de la penitència, aquest sensacional invent tan catòlic que permet posar el comptador de pecats a zero a canvi d’un grapat de parenostres, però en versió només per a personal de l’administració, funcionaris i, al capdamunt de la piràmide alimentària del sector públic, els polítics. Home, això és una mica lleig. Sí, l’argument que si ho fem d’aquesta manera estalviarem diners al contribuent és tan cert com terriblement injust. Si es tracta d’aconseguir, mitjançant una llei, que aprenguem a respectar la privacitat de les dades del personal –cadascú des de la seva parcel·la de responsabili­tat– és molt lloable. Però que els uns hagin de pagar trinco-trinco i els altres s’amaguin sota les amples i amoroses faldilles de la padrina, no sembla gaire lògic. Però què sé jo, pobre de mi.