Els presoners

Els ascensors i les màquines de cafè tremolen. Demà —i probablement tota la setmana, pel cap baix— seran el mur de les lamentacions de centenars, milers de ciutadans desconcertats que es queixaran, un cop més, del canvi d’hora. Un únic consol han tingut: l’estona suplementària de mandruques del diumenge al matí, amb la propina de dilluns. Però desenganyem-nos: haurà estat un plaer efímer i volàtil, que no es repetirà. Els que no són matiners veuran com el vespre els cau al damunt, mentre que els que ens llevem ben d’hora ben d’hora —a la guardiolesca manera— tindrem la satisfacció de veure com es va fent de dia a una hora raonable. Com que cada any hem d’aguantar aquesta comèdia dues vegades, ara ens han ensenyat la punta del visó: fa temps que els governants diuen que això, que no té ni cap ni peus, s’acabarà. I ara ve el debat de debò, la mare de totes les batalles. Amb quin horari ens quedarem? Amb el d’estiu o amb el d’hivern? Què ens estimem més, anar de negra nit a treballar —i esperar que a les nou es vagi fent de dia— o resignar-nos que a les cinc, quarts de sis, es faci de nit? És una qüestió difícil. Però és un dilema fals: el problema, en el fons, és la societat postindustrial i els ritmes rígids que imposa. Abans no hi havia més dificultats que ajustar l’activitat amb la del sol i adaptar-nos al que, a cada dia, ens oferia el joc sideral. Si hi afegim que estem al fus horari equivocat (ens tocaria l’anglès o el portuguès, i no l’alemany) i uns horaris laborals aberrants, ja ho tenim. Ens creiem, il·lusos, que hem domesticat el temps i, en el fons, en som presoners.