Campanya

Si amb una inversió de disset mil euros posats en una publicitat salvem el català a Andorra ja podem estar contents i treure el Sant Cristo Gros en processó per The Shopping Mile. Les directrius del plec de bases del concurs que ha d’adjudicar la campanya són plenes de bones intencions i paraules boniques, d’aquelles que queden molt bé posades en negre sobre blanc. «Orgull de país.» «Pertinença a la societat andorrana.» «Protegir la llengua oficial.» I així anar fent. L’objectiu, sembla, és que la campanya sigui transversal, «sense distingir entre segments socials», i que toqui, per primer cop, l’hipotètic nervi identitari dels receptors, destacant que el català és la llengua pròpia del país. Ahà. No, si se’ls ha de reconèixer la bona voluntat. Però les parets de l’avern on dormen el son etern les llengües desaparegudes estan folrades amb aquestes benintencionades iniciatives que apel·len als sentiments i a l’esperit del lloc i als unicorns multicolors. No semblaria pas que les coses hagin de canviar gaire veient un bàner dinàmic a la web de Govern. Digueu-me escèptic (o descregut). Fins que no hi hagi un canvi de xip col·lectiu en la defensa del català —a totes les trinxeres, en totes les ocasions possibles de la vida quotidiana— ja podem anar fent campanyes. Però com que totes les accions col·lectives són la suma de les individuals, només que un ciutadà catalanoparlant se senti interpel·lat per la campanya i treballi activament —sense renúncies ni rendicions— per defensar la llengua contra la tebior, la indiferència o l’hostilitat, potser haurà valgut la pena.