Escafarlata

Fa una mica lleig esperar que et donin el torn rotatori de la presidència del Consell de la Unió Europea per buscar les pessigolles a Andorra en la qüestió del tabac (i més en ple procés de negociació). Ara diuen que tornaran a posar damunt de la taula la somniada revisió de les franquícies duaneres, que tan perjudicials semblaria que són per al fisc francès, vista la insistència i urc amb què les volen modificar. És fer una mica, i que em perdonin, l’abusananos. És una bona murga, i això no es fa. Des de començament del segle XVII, pel cap baix, que els veïns de dalt i els veïns de baix no han procurat altra cosa que intentar alterar el lliure comerç dels productes derivats de la nostra solanàcia preferida (amb el permís, és clar, de les trumfes i els pebrots), en aplicació d’una rígida política monopolística que poc té a veure amb l’austera anarquia muntanyenca, que sempre ha mirat d’aprofitar les escletxes del sistema per anar fent la viu-viu. En aquests temps de tribulacions i dubtes sobre el futur, hauríem de tenir un record emocionat pels pobres andorranets que van ser enviats a galeres o a complir llargs anys de presidi a les places penals del nord d’Àfrica pel gran crim de voler conrear quatre mates de tabac a l’hort. No oblidem que el bisbe Boltas, a final del segle XVIII, va autoritzar l’entrada al país de la temible Ronda Volante –que era l’equivalent de la Drug Enforcement Administration ianqui en temps de Carles IV. Qui va dir que qualsevol temps passat era millor?