On és l'informe?

Per una vegada a la vida puc parlar amb coneixement de causa. Obro el meu cor. En una època pretèrita vaig treballar d’arxiver, o –com en deia tothom– d’arxivador, que és la feliç simbiosi entre la persona i el moble. Era una feina en teoria senzilla, però que, a la pràctica, era activitat de risc (cardíac). Quan tot anava bé, anava bé. La documentació històrica –la inactiva–, la que ha estat generada i produïda per institucions caduques i per escrivents que ja fa segles que no paguen taxes, no generava gaires problemes. Com que és un miracle que hagi sobreviscut al pas dels segles i a la deixadesa dels homes, la celebració de tenir-la entre nosaltres era ja un motiu de gran satisfacció. El que no hi era, no hi era: el peatge fins a cert punt lògic, el sacrifici necessari per a la preservació de la resta. Però un altra cosa era la documentació viva, l’administrativa, la provatòria. Els circuits per on circulaven els papers eren misteriosos, tenien racons, cambres fosques, forats negres. De vegades es produïa la temuda trucada. “Busca’m tal cosa.” Suor freda, plors i cruixir de dents. Segons els inventaris, allò ho hauria de trobar en aquella posella i en aquella capsa. I no. No hi era. Ni tan sols hi havia allò que, en terminologia arxivística o arxivadora, en dèiem la mòmia, una mena de rebut que indicava quin negociat el tenia en préstec. Llavors començava una nova fase de la recerca, més propera a la investigació policial que no pas a la gestió documental. Per tant, em solidaritzo amb el pobre col·lega que ha passat una mala estona buscant l’informe maleït. Sé com t’has sentit, company.