La gran nit

Dimarts, en animada conversa amb el meu jo interior, li vaig preguntar: Albert, què se n’ha fet, de la Nit Literària? Com que som al novembre, hauria d’estar al caure, li vaig contestar. L’edició passada no es va poder celebrar i enguany tocaria. Però no en tinc cap altra notícia, Albert. I patam: com si hagués estat una premonició (de les senzilletes, tot s’ha de dir), la matinada d’ahir dimecres ja podia consultar tot el palmarès de la quaranta-dosena edició. D’entrada, enhorabona als premiats. És molt bonic que et reconeguin. Sobretot al Sergi Mas, que s’ha endut un accèssit (i per què un accèssit?) per L’art de musicar la fusta, que, només pel títol –tres paraules sensacionals que potser mai no han estat posades les tres juntes– ja ho mereixeria tot (i per l’autor també). Sigui com sigui, els veredictes dels jurats són inapel·lables i res a dir. No sé si aquest any s’ha tornat a treure la pols al vell debat sobre la conveniència o no de renovar el model de la Nit Literària (potser és un debat que ja s’ha tancat o oblidat, ho ignoro). Si mai em demanessin l’opinió –que és una opinió com qualsevol altra– proposaria una reforma en profunditat del model, aprofitant el prestigi acumulat per la feinada, vocacional i impagable, que ha fet al llarg de tants anys el Cercle de les Arts i de les Lletres. Amb la col·laboració del Govern i de les entitats que hi participen, reformularia i simplificaria el cartell de premis i les condicions d’edició, per fer-lo més atractiu, i que la festa fos la Gran Nit de la Cultura Andorrana. Apa, ja ho he dit.