Degolla

És natural que si envies els agents forestals catalans a prendre mides de la frontera tirin cap a casa i arribin a la conclusió que mig parc solar del planell de la Tosa és terme de Valls de Valira i no pas de la Massana. Si fan cas a la seva cartografia és ben lògic. Passaria exactament si els banders haguessin de fer idèntica operació, armats amb els mapes de Govern. És el que passa amb els experiments: si fas exactament el mateix dues vegades obtindràs sempre el mateix resultat. En el conflicte calent sobre la delimitació de la frontera, en comptes de la intervenció dels funcionaris de torn i els gepeesses, hi trobo a faltar l’aplicació dels vells usos i costums, el procediment tradicional de la visura de creus, que pot ser subjectiva (i relativament imprecisa) però que té el mèrit de les fórmules provades. L’equació és senzilla: aportació de la documentació escrita –actes de les visures anteriors– més l’opinió dels representants de les dues comunitats limítrofs, que revisen les creus que marquen la frontera i (en teoria) arriben a un acord que queda recollit en un document (la rodalia) al que se li traurà la pols quan els límits es tornin a posar en qüestió. És un mètode fal·lible i, per tant, perfectament humà, a la mida exacta de la nostra imperfecció. I hi enviaria, a més, el doctor Bonales, màxim especialista en les fronteres andorranes, interiors i exteriors. Encara rai que no s’aplica l’antic dret de degolla, que autoritzava a tallar la jugular al bestiar que es trobava en territori estranger sense permís. Així de bèsties érem, no fa pas tant de temps.