El quadrilàter

Diu que aquesta setmana s’obre una llibreria a la vila d’Andorra, després de mesos de preparatius i d’obres. Des que va tancar la Puça física que n’estàvem una mica orfes. És bonic, que s’obrin llibreries. Més n’hi haguessin (i poguessin viure totes de la venda de literatura). I és encara més bonic si, des de l’inici, expressa la seva voluntat de fer país, de posar la llengua al centre i de convertir-se en un agent irradiador de cultura i de civisme. Una llibreria fa de port i de refugi, d’espai sagrat on fer temps, de reserva espiritual i museu de les idees, perquè una llibreria no és només una botiga de llibres. La que s’obre aviat té dos espais adossats certament interessants. L’un, el més immediat i evident, és la cafeteria, que és un complement indispensable de qualsevol negoci modern de venda de llibres. Què millor que comprar la darrera novetat i no esperar a arribar a casa per fullejar-la, i avançar-te a plaers futurs davant d’un cafè –i he de dir, en justícia, que el fan molt bo, a molta distància dels beuratges infectes que són norma. L’altre espai no és tan visible. S’hi arriba després d’un descens per uns llargs trams d’escales metàl·liques, i, al final del trajecte, hom té la sensació de penetrar en un espai clandestí: hi ha un ring de boxa, un quadrilàter com els que surten a les pel·lícules. El veig com l’espai perfecte per a presentacions, debats i tertúlies. Ja n’hi ha prou de butaques amables, raspallades i cotonets. Una mica de canya no ens anirà gens malament. Bona sort.