Proactivitat

Proactivitat és –juntament amb empoderament– una paraula postmoderna, líquida i elàstica, d’aquelles que queden molt bé per amanir discursos. És la que ha fet servir el senyor Palmitjavila, cap de l’àrea de COEX, en declaracions al diari: “La policia i els serveis de circulació hauran de ser més proactius a l’hora de controlar i sancionar els vehicles que van mal equipats.” Però, què vol dir, exactament, això de la proactivitat? Mirem el diccionari, que per això hi és. Vejam. Proactiu: “Que s’avança als problemes i pren les mesures per afrontar-los de manera positiva i provocar el canvi desitjable.” Ahà. Pensava, innocent, que proactivitat era sinònim de fermesa i determinació, i veig que no ben bé. Que serien estrictes, vaja. Sembla que ho deixem tot a la capacitat premonitòria de les forces d’ordre (això d’avançar-se als problemes) i no sé si n’hi haurà prou d’imaginar els conflictes que vindran, que sembla que són estructurals: no cal ser un profeta per preveure que molta gent no anirà preparada per conduir amb neu, i aquesta és una constant matemàtica, com el tres coma catorze. Ja s’hi poden posar de peu, que si neva, en un lloc o altre hi haurà l’inconscient que s’entravessarà o intentarà (amb tota la pena del món) posar cadenes al lloc més inoportú de tots. Una manera proactiva d’avançar-se als problemes seria posar-se a la frontera i exigir a tots els automòbils que entren al país que portin equipament. Ara, que després sàpiguen què fer-ne ja és una qüestió de fe (que és una de les tres virtuts teologals, juntament amb l’esperança i la caritat).