Un quart de deu

La història de les manifestacions a Andorra és breu com un cop de puny. O com una nit d’estiu, una imatge que amb el fred que fa potser ens reconfortarà una mica. És una història, escassa, de poca volada. Les Valls no són un territori propici per als manifestòdroms, ho hem de reconèixer. Els factors són, com sol passar, molt diversos: poca massa crítica, zero tradició, una cultura política més de bordes a Incles que no pas de pancartes, una desmotivació anímica general. Per no tenir, no té ni un espai habitual on manifestar-s’hi: ni una Bastilla, ni una plaça de Sant Jaume, ni una Cibeles. La plaça del Poble de la capital és un espai desangelat, soviètic, batut pel tano. La Guillemó seria una bona alternativa: ben comunicada, recollida i amb molt de trànsit, amb coberts en cas de pluja. Però vet aquí que s’ha escrit un nou capítol d’aquesta història, amb la convocatòria, d’un dia a l’altre, de la manifestació d’ahir a Prat de la Creu, davant del búnquer –l’edifici administratiu de Govern–, per protestar contra l’aplicació generalitzada del passaport Covid. Certament, aquell sector és el ground zero de la vida: el pas zebra que comunica Prada Casadet amb el pàrquing comunal és tan concorregut com el d’Abbey Road. L’altra gran innovació és l’hora. Normalment, una manifestació es convoca als vespres, quan els proletaris han plegat de treballar, o en diumenge, entre missa de dotze i l’hora del vermut. A un quart de deu del matí has tingut temps de deixar la canalla a estudi i pots empalmar sense costures amb l’hora d’esmorzar. Això sí: hauria de ser curteta, que tothom té –o diu que té– molta feina.