La mandra

Avui volia escriure una miqueta sobre les eleccions que hi va haver diumenge per al Consejo de Residentes en el Extranjero, que havien estat convocades, després de molt de temps en seu vacant, pel consolat del Reino de España. I de retruc també podria haver fet alguna consideració sobre l’existència d’una secció andorrana de Vox, que tela marinera, però vet aquí que així que m’hi he posat que m’ha fet mandra. I consti que volia parlar-ne, eh? Però m’ha vençut la droperia. Ho confesso, mea culpa, mea maxima culpa. He estat atacat per una mandra oceànica, còsmica, sideral, infinita, inabastable, patològica, sobrenatural, invalidant, involuntària, homèrica. Una peresa pecat capital, nivell deu, de matrícula d’honor i de summa cum laude. Una mandra d’aquelles de posar-se al llit, amb pijama, parenostre i orinal, per tapar-se amb el nòrdic i no treure el nas fins l’endemà, que sol ser un altre dia. Ni tan sols he tingut ganes de parlar tangencialment de la temptació de fer sucursalisme que de tant en tant apareix al país, cosa que va fer que també hi hagués per aquí un cercle de Podemos, amb local i tot, fins que van plegar veles. Res, que avui ha anat d’aquesta manera. I demà crec que ja estaré més o menys normal, que m’haurà passat. O sigui que, sentint-ho molt, considero liquidat el tema, que era una espineta que tenia clavada des que es va anunciar això de les votacions. No ha pogut ser. Tampoc no hi hem perdut gaire. Assunto sanjat, que deia l’inefable Gaspart.