Els neocàtars

Ja som a dimecres i demà el pont ja serà cosa del passat. Si no ha aparegut Godzilla per provocar una mica més de caos a l’hora de plegar veles encara ens n’hauríem sortit prou bé. L’axioma —conegut des del temps dels pitagòrics— que connecta congestió amb longitud de la xarxa viària, nombre de vehicles i meteorologia complicada ha tornat a demostrar-se com una veritat infal·lible i demostrable, tan sòlida com el teorema que vincula catets i hipotenuses. Tothom té clar que avui no hi ha solucions d’infraestructura que no siguin directament ciència-ficció. La bona notícia és que aquest col·lapse —que és periòdic, endèmic, previsible, gairebé constitucional— no sembla que afecti gaire el nombre de visitants. Per cada un que juri sobre els quatre evangelis que no tornarà a pujar mai, d’avorrit i fastiguejat, n’hi haurà nou que romandran fidels a la litúrgia (i se n’hi van incorporant de verges, disposats a viure una experiència mística). Ho deuen considerar part de la gràcia de la cosa. Si tanta gent s’entesta a col·lapsar tot un país és que val la pena participar-hi, potser perquè és un element més —o un element central— del relat èpic postescapada: per sortir vam fer tres hores de cua, goita tu. Tres o quatre o cinc hores que vam omplir amb paciència i meditació sobre com és de fugissera i roïna l’existència carnal, i com de contingent la vida material, oposada a la puresa de l’esperit del creador bo. Amigues i amics, és així. Milers de neocàtars al volant, tornant cap a casa.