'O' petita

Com que ja hem comprovat, per activa i per passiva, que aquesta pandèmia no ens farà millors, com les ànimes càndides auguraven amb la primera onada, ens haurem de conformar amb el trist consol que ens proporcionen les coses petites. Un dels efectes més evidents és que anem recuperant l’alfabet grec. No sé exactament quin és el paper que té l’idioma de Sòfocles en els plans d’estudis actuals, però molt em temo que ocupa un paper irrellevant o del tot subsidiari, perquè ara la canalla passa per altres viaranys curriculars. No sé quin espai hi ha per als que estudien llatí o grec, quan ara tot és treballar “per competències”. I és un error, perquè la ignorància de les nostres arrels culturals ens condemna a la superficialitat, a un coneixement frívol i incomplet. Fixem-nos en la denominació de les soques de la Covid. La que van importar des de Wuhan era l’alfa. La beta es va detectar a Sudàfrica fa un any. La gamma, al Brasil. La lambda, a Xile. La mu, a Colòmbia. Aquestes darreres no van tenir gaire recorregut. La delta sí, és ara la number one de les variants, però —com passa amb les Miss Univers—, el seu regnat dura fins que n’apareix una que la destrona: aquesta serà, si no passa res d'estrany, l’òmicron. Fixem-nos-hi una miqueta. En grec hi ha dues vocals per representar el so de la o. La que ara ens interessa és la quinzena lletra de l’alfabet grec: ὂμικρόν. Però ja ens podem anar calçant. Perquè si l’òmicron és la o petita, tenim després l’omega —ὦμέγα— la o gran, la que sol flanquejar, juntament amb l’alfa, la figura dels temibles cristos en majestat, segons proclama un versicle de l’Apocalipsi (21.6). Tot està escrit i nosaltres no podem sinó ser-ne espectadors.