Mestre de Kheops

Ahir al vespre vam celebrar a la sala de la Consòrcia del Centre de Congressos d’Andorra la Vella un sentit acte de record i homenatge a la figura de l’Albert Salvadó, ara que tot just ha fet un any de la seva mort. Com que escric això abans que es produeixi la trobada ­–serà tard, a les vuit– aquestes línies potser em serviran de guió del que diré (o no, perquè no se sap mai com van, aquestes coses). La consigna és que parlarem de la novel·la històrica. Bé, això de la novel·la històrica és una convenció que tothom accepta amb entusiasme, des dels mateixos autors als llibreters, passant per la (cada vegada més evanescent) crítica. Però si se’m permet aixecar el ditet, diria que no existeixen les novel·les històriques (excepte els manuals acadèmics amb pell de novel·la, que també n’hi ha). O, dit d’una altra manera, tota novel·la té una dimensió històrica, perquè és el producte del temps en què ha estat escrita i, encara que estigui situada en el passat, aquest temps pretèrit serà contemplat des de l’òptica actual: no és la mateixa percepció la que tenim avui sobre la vida a l’Egipte de l’edat del bronze que no pas la que tenia l’autor finlandès de Sinuhè l’egipci, que va ser escrita fa més de vuitanta anys. Així, per posar un exemple escaient, El mestre de Kheops és una novel·la doblement contemporània. Hauria estat bé que el mateix Albert ens hagués acompanyat ahir. En comptes d’elucubrar amb divagacions d’aprenent, ens hauria posat tots a lloc: si alguna cosa tenia clara era la seva vocació d’escriptor total, insubornable i indestructible.