Diplomàcia

Sempre se’ns ha dit que no es pot anar a Roma i no anar a veure el Papa. De totes les vegades que hi he anat, no ha estat possible veure’l, ni de lluny. Amb la cúria sí que hi he tingut més tracte, quan Sergio Rendine, compositor de l’òpera El somni de Carlemany –encara, ehem, inèdita– em va convidar el 2009 a San Paolo fuori le Mura a l’estrena de l’oratori Cadens revixit, sobre la vida de sant Pau de Tars. Va ser una vetllada inoblidable, assegut darrere d’una dotzena de cardenals assortits i al costat de Juli Minoves, que tot just havia deixat de ser ministre. I després hi va haver un sopar improvisat, en un barcone al Tíber, amb vistes a l’Ara Pacis, que donaria material per a una novel·la que mai no escriuré perquè ningú no se la creuria. Dit això, ara el nostre cap de Govern ha anat a la Ciutat Eterna a mantenir audiència privada amb el papa Bergoglio, per qui tinc una simpatia especial després de veure la pel·lícula Els dos papes, amb Jonathan Pryce fent de Francesc i un enorme Anthony Hopkins encarnant l’emèrit Benet XVI. Hi ha un gènere literari especialment delicat, que són els resums oficials de les trobades institucionals. Està a meitat de camí entre la literatura fantàstica, la ciència-ficció i els escrits místics. En aquest cas, la nota oficial ens diu que els dos caps d’Estat van tractar sobre polítiques de recuperació sanitària i reactivació econòmica, transició energètica, sostenibilitat, innovació i desenvolupament sostenible i la lluita contra el canvi climàtic. Després, va i resulta que també van parlar del que havien de parlar. Ai, la diplomàcia vaticana, quines coses que té.