Simulacres

A un parell de dies de la inauguració de la línia aèria Ensiura-Barajas (per cert, senyors del Diari, com ho tenim, allò del bitllet, per fer la crònica?) s’ha fet un simulacre d’actuació en cas d’accident. Home, potser no és gaire encoratjador de cara al públic potencial que t’ensenyin tot d’imatges de la pista d’aterratge plena de camions dels bombers i cotxes de policia quan ni tan sols encara ni has començat a fer els vols regulars, que han estat el somni humit de tants i tants conciutadans cosmopolites que volien connectar-se al món mundial. Evidentment, sempre cal fer proves i exercicis i simulacions perquè Déu nos en guard que, en l’improbable cas que mai passi algun accident dels de veritat, no hagin estat afinats i previstos tots els procediments i protocols necessaris. Però en tots els simulacres en què he assistit –que han estat bàsicament evacuacions d’edificis per incendi– l’ambient ha estat més aviat festiu i despreocupat, una feliç interrupció de la rutina, amb el personal xerrant en grupets convençut que allò era poc més que una distracció, una mena d’inofensiu joc de rol. Vivint com vivim, al límit i immersos en una alegre despreocupació existencial, aquesta mena de simulacres equivalen a l’expressió d’aquella cosa tan barroca del memento mori, un fúnebre i tan real “recorda que moriràs”. Però també es veritat que això ja ho sabem des de fa molt de temps i tampoc no és cap novetat, que en aquest món hi som de propina.