Els fugitius

Massa jove per haver-la vist a la televisió en blanc i negre, sempre he sentit a parlar de la sèrie El fugitiu com un dels referents del gènere al segle passat. Sí que vaig gaudir molt amb la pel·lícula de l’any noranta-tres, on Harrison Ford –en el paper del cirurgià Kimble, injustament acusat de l’assassinat de la seva esposa– fuig de la implacable persecució del marshall Gerard, interpretat per un magnífic Tommy Lee Jones, en un fart de corredisses per l’estat d’Illinois. Però ja se sap que la vida no és una sèrie ni una pel·lícula, sinó un tango: el que van haver de ballar tots els que volien sortir d’Andorra diumenge a la tarda, atrapats en una ratera policial a Anserall. Sort que els policies van instal·lar el control quan ja s’havia enlairat l’avió de tornada a Madrid, que si no hauríem fet ben salat i avui ja hauríem vist com començaven a posar els pals del telefèric per fer el bypass a l’N-145. La catàstrofe i el ridícul hauria estat estratosfèric. Per això hem de procurar convèncer el jovent –amb una campanya a les xarxes, que és el que es porta ara– que és de mala educació anar pel món i sobretot travessar fronteres amb documentació falsa. I a la vida, com que també és una tom-tom-tòmbola –a més d’un tango– passa que et poden demanar els papers i llavors maldecaps rai si no estan conformes amb el que els ensenyes. Quan els trobin –en un altre control o embardissats a la muntanya– els haurien de renyar amb fermesa, i que sisplau no ho facin més. Que ja està bé, home.