Un prec

Quan sigui ric i famós –que tot arribarà, és només qüestió de temps i una mica de sort– us demano, estimats amics, que em feu un únic favor. No deixeu que em compri cap cotxe que tingui més de, no sé, cent setanta-cinc cavalls de potència. És més: convenceu-me que amb un motoret de cent cinquanta ja en tinc prou, que amb això ja faré de sobres per anar amunt i avall. Cent vint-i-cinc, millor. Ni que em planti davant del concessionari amb una colla de majorets, una maleta plena de bitllets de cinc-cents i munti un espectacle vergonyós, com de criatura rebeca, no em deixeu entrar. Si convé, que vinguin efectius del cos de policia, em redueixin i se m’emportin al calabós, per poder reflexionar una estona (i que em deixin sortir l’endemà si he demostrat penediment sincer i propòsit d’esmena). Que no, que no. De cap manera. Així com els ludòpates poden demanar als porters dels casinos que no et deixin entrar, doncs igual. No vull contribuir a l’esport nacional que –i n’hem tingut uns exemples prou conspicus aquest any– consisteix a anar estampant vehicles d’altíssima gamma per llocs emblemàtics de les Set Parròquies (afortunadament sense que ningú no prengui gaire mal). No voldria pas que Twitter anés ple de comentaris enriolats sobre la meva incompetència al volant, que sens dubte serien, a més de cruels, injustos, però me’ls prendria malament i afectarien molt negativament la meva autoestima. Seria devastador. Dit d’altra manera: val més menjar poc i pair bé.