Els més millors

És probablement una manera senzilla d’omplir aquestos dies de tedi existencial que hi ha entre Nadal i Cap d’Any, un entreteniment fàcil de fer i amb una excel·lent relació qualitat-preu. Com si fóssim comptables o pixatinters, o hi hagués l’imperatiu legal de presentar balanços tancats i quadrats davant del Tribunal de Comptes, ara és l’hora d’escollir els millors. Els millors llibres, els millors discos, les millors sèries, les millors pel·lícules de l’any, i etcètera. No hi fa res que això de començar l’any el primer de gener sigui una convenció com qualsevol altra –abans l’any començava el dia de Nadal (el de l’Encarnació) i en altres moments també s’havia establert el vint-i-cinc de març (el dia de l’Anunciació). O sigui que no està del tot justificat aquest furor, però és inevitable, perquè ens entusiasmen les llistes, les classificacions, els podis: ens ajuden a organitzar el caos i a trobar una mica de sentit dins del soroll del món. No hi fa res que les tries siguin subjectives –en el millor dels casos– o arbitràries o condicionades (com passa sovint) segons criteris espuris o interessats. Ens és igual: també hi podem discrepar o dir que se’ls ha vist el llautó, o dir que sí senyor. En qualsevol cas, omple d’alegria que en algunes de les relacions dels millors llibres de l’any hi aparegui el del col·lega (i tanmateix amic) Iñaki Rubio: el seu Morts, qui us ha mort? ha aconseguit trencar un sostre de vidre, i això en un temps tan complicat, és potser la millor –si és que es pot fixar una gradació– notícia cultural de l’any. Felicitacions!