Pulitzer

Dues de les notícies més rellevants d’aquest inici d’any –no ens enganyem– no donen per a un Pulitzer. La primera (i ben rància) és l’habitual del primer nadó de l’any, una efemèride que m’omple de tristor i d’incomoditat, perquè se celebra l’arribada del primer andorranet del vint-i-dos i ningú no se’n recorda de l’últim de l’any anterior (ni dels altres). Quedarà a les hemeroteques, doncs, la feliç memòria del naixement de petit Enzo, a qui desitgem que tot li vagi bé. Però és injust. La segona –que ha tingut un cert rebombori a Twitter– ha estat la denúncia pública d’uns clients que van trobar-se –en una terrassa a Pal– amb una cambrera que es va negar a atendre’ls si li parlaven en català. Naturalment, hi ha versions contraposades, però que no amaguen quin és el rerefons de l’afer. Fins ara hem conviscut (i això anant bé) amb una incòmoda asimetria funcional. Si és que no es produeix d’entrada el canvi al castellà “per educació”, jo puc parlar català i tu el que vulguis, perquè ens entenem i jo no renuncio al meu dret. No és una situació ideal –és un trist pegat– però més o menys funciona. Si aquesta nova situació es generalitzés (a la resta del domini lingüístic cada cop és més habitual), la deriva seria certament perillosa. Sí, també hi ha qui diu que hem de ser comprensius i tolerants, que n’hi ha que acaben d’arribar i que cal parar l’altra galta. Però aquesta és una línia vermella que no es pot travessar, i tothom –clients, empresaris, treballadors i administració– n’hauria de ser conscient, perquè després tot seran plors.