Tarda de toros

Diuen les cròniques –i tots els que se’n recorden– que a Andorra hi havia hagut dues places de toros en actiu, dues (però no de manera simultània, ans consecutiva), per delectar els turistes que venien a Andorra a buscar tipisme castís. I això que encara no s’havia posat de moda la competència entre parròquies, que sinó hauríem acabat tenint-ne sis i, a partir de 1978, potser set. La més ferma, a priori, era la que hi havia a Escaldes, prop d’on avui hi ha l’Illa Carlemany. No debades li’n deien la Monumental, i va funcionar entre 1962 i 1973. Hi ha alguna fotografia sensacional d’uns toreros, abans de saltar a jugar-se la jugular al ruedo, pregant molt devots davant d’una imatge de la marededeu de Meritxell. Més modesta era la d’Andorra la Vella, complement d’un fantasmagòric parc d’atraccions, el Luna Park, inaugurada el 1974. Aquella plaça, amb parets de llauna i coberta per un sostre transparent, no va aconseguir consolidar l’oferta de corrides i espectacles i va tancar l’any setanta-vuit. Però l’edifici, certament singular, es va conservar, cosa estranya a Andorra, on aquesta mena de construccions circumstancials són pell d’urbanització. Durant molts anys ha estat el centre del servei de manteniment de carreteres. I, anys a venir, la memòria del país recordarà els mesos difícils, caòtics de vegades, on des d’aquella estructura freda i desangelada, amb l’esforç de molts i la col·laboració de –gairebé– tothom, a les trinxeres d’aquella antiga plaça de toros en sorgia un alè d’esperança.