La dotzena nit

Epifania és una de les paraules més maques que vam demanar en préstec als grecs. Ve directa, sense filtres, del mot epifaneia, que vol dir manifestació, entesa més aviat en el sentit de revelació: quan tens de sobte una experiència o reflexió transcendent, que sembla inspirada directament per la divinitat. Demà, doncs, és el dia de l’Epifania. El dia de Reis, amb què s’acaba aquest cicle festiu que és esgotador: és com quan puges al Casamanya, que sembla que ja hi arribes però després resulta que hi ha un cim més enllá, i encara un altre, i un altre, abans d’arribar al de veritat. Però és més important la posobra, la nit del cinc al sis, la dotzena nit després de la de Nadal, potser la nit més especial de l’any. La Twelfth Night de l’obra de Shakespeare, amb l’amor impossible entre Viola —disfressada d’home després de naufragar a la Il·líria— i la comtessa Olívia . I la nit que va descriure Joyce a The Dead, en què evocava el sopar dublinès de les germanes Morkan, i després del qual Gabriel Conroy va descobrir —durant aquella gran “nevada general sobre Irlanda”– el secret que turmentava la seva esposa Gretta: l’amor perdut del pretendent Michael Furey, mort als disset anys de pulmonia després de festejar-la sota el balcó cantant-li The Lass of Aughrim. Mireu si en poden passar, de coses, la nit de Reis. I, després del parèntesi, procurarem tornar, a poc a poc i mirant de no prendre mal, a aquesta estranya (a)normalitat.