Suspensió

Em sap greu pel gran Albert Llovera, a qui no tinc el gust de conèixer en persona però al que admiro i respecto moltíssim per tota la feina que ha fet i l’exemple que dona. Ha hagut d’abandonar el ral·li Dakar —després dels grans esforços per trobar patrocinadors—, però les suspensions del camió han dit que prou, que ja no suspenien res més i lliuraven l’ànima a l’Enginyer Suprem. Dit això, aixeco el ditet i pregunto com és que es continua celebrant aquest ral·li, després de més de quaranta edicions, en un món ben diferent. Ja sé que aquesta serà una opinió gens popular a Andorra, on els practicants de la religió del motor deuen superar en adeptes a la catòlica, i més encara en una prova que ha guanyat (cinc vegades!) l’il·lustre motorista resident Cyril Despres. Però per més que intento mirar-m’ho amb simpatia, no li trobo cap gràcia (com, en general, en qualsevol competició que suposi córrer més que l’altre cremant benzina). I això que ha anat de baixa en popularitat: els primers anys fins i tot en feien resums després de les notícies, com si fos el Tour de França. Quan el 2008 es va haver de suspendre el ral·li per l’amenaça dels islamistes mauritans podia haver estat una bona ocasió per dir, senyores, senyors, estimats nens, va estar bé mentre va durar. Però no, el 2010 van traslladar el Dakar a l’Amèrica del Sud, on estan (relativament) més tranquils i, des de fa un parell d’anys, en un còmode salt geogràfic, cremen pneumàtics a les sorres d’Aràbia Saudita. Si més no, allà la benzina la tenen de kilòmetre zero: un pèl més sostenible sí que deu ser.