El bitxo

Ja el tenim aquí. Ara que ja s’ha resolt la incògnita de la ruleta russa –quan l’enxamparíem, a casa?– m’assalten tot de preguntes retòriques de les quals m’agradaria tenir resposta algun dia (però molt em temo que no les tindran). L’havia agafat (molt lleu) la meva filla i, com David Crockett a El Álamo, un servidor de vostès resistia com un genet polonès de la brigada Pomorska davant dels Panzer nazis, fins ahir, que la ratlleta del Predictor va emetre el diagnòstic. Ara que ja és com de la família, seria sensacional poder reconstruir l’arbre genealògic del virus que ens ha infectat, quin ha estat el vertiginós recorregut que, en poc més de dos anys, l’ha portat des d’algun misteriós ratpenat o pangolí de l’est de la Xina fins a les nostres muntanyes, allà on ens crèiem lliures de tot mal i de qualsevol pertorbació. Voldria saber per on ha passat, quins hostes ha tingut, com s’han produït les mutacions, si el virus que ara ha trucat a la porta de casa venia de Sud-àfrica o rondava des de feia més temps per aquí, qui ha estat el veí, conegut, saludat o passavolant que ha fet de darrer vector. Seria, amb tota seguretat, un fenomenal tractat de biologia, de geografia i d’economia aplicades. Ara del que es tracta és de gestionar amb calma i profit aquest confinament –aquest cop real, validat per testos i TMA i no pas per hipotètics contactes estrets–. Ara que soc pura estadística, em sento acompanyat pels milers de conciutadans amb els quals comparteixo destí víric. Amunt els cors.