Grans esperances

Segons les dades que ha fet públiques el departament d’Estadística, tinc el plaer d’anunciar-los que, si tot va com ha d’anar, hauria d’anar passant cap a l’altre barri el desembre del 2044, setmana amunt, setmana avall. En aquest moment, quan la Parca em vingui a buscar –que ens pot semblar un futur encara remot però certament indefugible–, espero tenir liquidats tots els deutes contrets amb el banc, capital més interessos. Ja puc avançar-los ara que, de tot cor, perdono els meus deutors. Com a únic caprici voldria que al funeral, sense gori-goris, algun violinista barroc ben dotat toqués la Passacaglia de Heinrich Ignaz Franz von Biber i, si hi hagués prou pressupost per llogar-ne un de bo-bo, la Ciaccona de la partita en re menor del gran Bach, BWV 1004. Per estalviar en despeses inútils, demano que dipositin les meves restes a la caixa més barata que hi hagi (si és de cartró reciclat millor) i au, cap a la incineració. Després de la cerimònia, que corri whiskey irlandès per a tothom (i sarsaparrilles per a les criatures i als abstemis). Les cendres seran escampades allà on hagin d’anar: que tot torni a la terra. Si mai traspasso abans d’hora, em sentiré enganyat i, per què negar-ho, una mica decebut, perquè sempre he tingut molta confiança en la ciència dels números. Si ho faig més tard, no amagaré la meva satisfacció (un pèl culpable), però també hauré de plànyer el conciutadà que hagi alterat en el meu favor la mitjana per concedir-me un temps de pròrroga. Al cel ens puguem veure, tots plegats.