Com si fóssim

Sospito que la major part de nosaltres tenim una visió del món penitenciari que hem tret de les pel·lícules, que s’esplaien a presentar-nos-el –com si s’haguessin posat d’acord– amb una mescla de violència (somorta o explícita), sordidesa i arbitrarietat. Alguna vegada que he entrat a alguna presó a parlar d’història, o de llibres (a Lledoners, prop de Manresa, i al Centre Penitenciari de la Comella) la realitat percebuda ha estat una altra: una sensació de control total, un pèl obsessiva, que genera una tensió a l’ambient que ho impregna tot i provoca una vibració incòmoda en el visitant i que deu ser constant en l’intern. El cinema també ens ha condicionat a l’hora de considerar els treballs forçats. Recordem el començament d’Els miserables, amb Hugh Jackman interpretant Jean Valjean treballant a les drassanes de la Bagne de Toulon. Ara, segons sentència del Tribunal Constitucional, haurem d’anar eliminant aquestes tèrboles imatges de la nostra imaginació: ja no es podrà condemnar ningú a treballs comunitaris obligatoris, que era la nostra versió particular dels treballs forçats. Ara haurem d’eliminar també fantasies com la d’aquella cèlebre escena de Cadena perpètua, on Andy Dufresne i els seus companys pugen a enquitranar la coberta de la presó, i Tim Robbins aconsegueix que el sinistre vigilant Samuel Norton els convidi a tots a unes cerveses fredes, a canvi de consells fiscals. I és aquell moment catàrtic quan Red –Morgan Freeman, vaja– recorda que “vam seure i beure, amb el sol damunt les espatlles, com si fóssim homes lliures”.