L'envejós

Confesso que soc un envejós. No sé si fins al punt que la pell se m’acolori de verd, però gairebé. Jo també volia haver anat a Dubai, al Dia Internacional d’Andorra, i en canvi m’he hagut de quedar a casa, rondinant, i exposat al fet que en qualsevol moment em passi pel damunt un Ferrari o un Lamborghini esverat (la marca, com la mida dels membres dels conductors, no importa). Ei, que no em queixo, que a la voreta del foc s’hi està molt bé, i soc conscient que viatjar, en aquests temps complicats, de control total i suspicàcies diverses, ha de ser una veritable murga. Però una breu excursió al Golf, ves, anar i tornar, cap de setmana llarg, no hauria estat malament, ni que fos per fugir d’aquestes altes pressions que comencen a avorrir-nos i aviat a trastocar-nos, com si fossin la tramuntana. Que què hi hauria pintat, allà? Poca cosa, probablement. Improductiu, classe mig passiva, un pèl misantrop, només podia haver al·legat com a mèrit que vaig col·laborar amb el Pont d’Arcalís fent les lletres de l’espectacle Terra que els esbarts andorrans mancomunats van representar davant d’emirs i sheiks i públic en general. Res més. Pel que fa a la capacitat d’establir sinergies, que és el que ara compta, zero. Puc ser més o menys friendly, segons com i amb qui, però em temo que no gaire business. O sigui que espero que l’esforç hagi valgut la pena, que tothom hagi tornat amb salut i esperarem amb delit veure com comencen a ploure dirhams, que allà sí que tenen pela llarga. Si no fos pels preceptes alimentaris, estacarien els quissos no pas amb llangonisses, ans amb el fuet del vistaire.