Volem sismes andorrans

A veure, el que no pot ser és que totes les vegades que la terra tremola l’epicentre estigui cap a la banda d’Os, pam amunt, pam avall. Que els terratrèmols que desperten i alarmen mig país es generin a l’estranger –ni que sigui a un pam de la ratlla– és intolerable. Cert és, ens diran els relativistes, que la tectònica de plaques no entén de fronteres i fa el que li rota sense tenir en compte els colors del mapa, perquè la seva batalla és tan vella com el món. Però nosaltres som animals polítics, com deia Aristòtil, i com a tals hem d’actuar. Per tant, si ens mirem el topogràfic i ens fixem en els aiguavessants, que tota aquella banda tan tremolosa sigui territori diguem-ne espanyol és una anomalia. I encara podem donar gràcies a l’esmeligat de Pal, que va preservar per a la parròquia de la Massana la coma de Setúria, que és la part superior de la vall. O sigui que, si descartem l’annexió bèl·lica, contrària als usos i costums del país, s’hauria de negociar amb el municipi de Valls de Valira, amb la comarca de l’Alt Urgell, amb la província de Lleida, amb la Comunitat Autònoma de Catalunya i, a la fi del camí, amb el Govern de Pedro Sánchez la compravenda. Sí, és la solució que vaig proposar per a l’aeroport (i ningú no en va fer cap cas). Però si la compra no és viable, estudiem d’altres alternatives. Un lloguer emfitèutic, una cessió, un protectorat o aquella cosa estranya que van negociar a Macau i a Hong Kong quan els xinesos van reclamar-ne la sobirania. No sé. Pensem-hi, però no ens encantem, que encara belluga.