Que t'apartis he dit

Charles Lynch era un revolucionari, de l’estat de Virgínia, que durant la guerra de la independència de les colònies va ordenar que pengessin sense judici uns militants fidels a la corona britànica. Fins aquí arriba l’etimologia: cada cop que s’executa algú sense cap garantia processal se’l linxa. O sigui, que és una paraula forta, amb una enorme càrrega moral. Des de la portada del diari, compartint espai amb els esforçats atletes que han anat a la Xina, el senyor Caballol es queixava dissabte del linxament i l’atribuïa a l’enveja del populatxo, perquè resulta que ell té un Ferrari i nosaltres no, i d’aquí plora la criatura. Doncs no, senyor. En la cerimònia pública de contrició es limitava a lamentar la publicitat que havia fet de l’acte, no l’acte en si. Que l’enveja se’ns menja ja se sap: com deia algú en resposta a un article d’ara fa una setmana, és l’esport nacional, el que ens donaria més medalles si fos disciplina olímpica. Però potser hauria estat més elegant fer un comunicat de premsa, dient que li sabia greu, que acceptava amb resignació ciutadana la multa, assumint amb esportivitat la fugaç retirada del permís i prometent —com va fer aquella testa coronada— “no tornar-ho a fer”. Com que la fe en el gènere humà cada vegada és un bé més escàs potser no calgui remenar-ho més. Recordar, això sí, que en resposta als tiktoks de la polèmica en va penjar un de més antic, al volant d’un Lamborghini. En trobar un conductor que anava més lent, li deia: “aparta, hòstia”. I és això, precisament: el resum d’un estil de vida. Que ens apartem, hòstia, que n’hi ha que tenen dret de pas preferent.