Elegia

Tot s’ensorra. El món que coneixíem s’està esfilagarsant, i cada dia que passa és més irreconeixible. Els senyals que anuncien la fi són constants: després que ningú no pugui dir que no ens havien avisat. El sotrac d’ahir, el gra de sorra que mica a mica va colgant la civilització, va ser el correu que va enviar cap al migdia Andorra Telecom a tota la clientela. Sí, la nostra operadora de telecomunicacions predilecta, que va aprofitar les noves tecnologies (incís: ja hauríem d’anar deixant de dir noves tecnologies, perquè novetat i tecnologia haurien de ser termes complementaris) per dir-nos que ja no publicava més les pàgines grogues. Ens va enxampar a tots amb la guàrdia baixa. A partir d’ara el llistín de telèfonos, com en dèiem, amb aquella simple innocència prenormativa, ja només el trobarem en format digital, com la Encyclopaedia Britannica. Serà incorpori, virtual, volàtil. Aquella mena de modestíssim Who’s Who de les Valls Neutres, tan ben endreçat, construït amb la sòlida lògica parroquial i alfabètica, rigorosament democràtic i interclassista, que a cada edició ens dibuixava un país nou, amb les baixes, les repeticions i les noves incorporacions, desapareix i només quedarà sepultat a arxius i biblioteques i en algun raconet de la nostra memòria, cada cop més fràgil i desmanegada. I sap greu, tot i que, a l’hora de fer balanç de la terrible pèrdua i alimentar la malenconia, hom no pugui recordar, ni per aproximació, quan va ser la darrera vegada que va consultar.