La caixa groga

Oh, que bé que queda posar la paraula cultura en un comunicat de premsa. Semblaria que, si no hi fos, hi faltaria alguna cosa. És com la sal o, millor encara, el glutamat de la cuina xinesa. El comodí que afegeixen a les baralles de cartes. Fa bonic, fa civilitzat, li dona aquell toc. Quan hi ha una trobada amb polítics o representants institucionals de l’estranger, llavors ja és la pera llimonera. Tot són promeses d’allitaments culturals, amunt i avall. No falla mai. Fa uns dies, a les trobades entre ministres a Dubai: col·laborarem en matèria de cultura, faltaria més. Que ve de visita un ambaixador d’una república exsoviètica? Ho tenim molt fàcil: diem que farem cosetes conjuntes en això tan cuqui de la cultura, potser perquè no podem comprar-li mig quilo de plutoni (i per què el voldríem?). Fa uns mesos, el flamant desplegament de l’Instituto Cervantes a Andorra prometia pressupost i convertir l’ambaixada en la plataforma de tota mena de contactes i de promoció d’artistes d’aquí i d’allà i del més enllà. I demà diu que aterra a Andorra el president català Aragonès, en retorn a la visita de cortesia que se li va fer fa uns mesos. Entre els ítems de l’agenda oficial que diu que tractaran demà amb el Molt Il·lustre Senyor cap de Govern hi ha –a més de les eternes infraestructures– els sempiterns temes de cultura. Molt bé. Potser així s’estalviaran de parlar del futur fiasco dels Jocs. Mentrestant, el Mata Mua ha tocat pirandó de l’úter de les Valls. Ja és a Madrid, on va arribar tard per culpa d’un problema informàtic a la duana. Se’l van endur dins d’una caixa groga. L’heu vist, durant el temps d’exili andorrà? Jo no.