Leshoto

Hem de tenir ben clar un concepte essencial: el món es divideix en dues menes de persones. Els que intenten prendre –de la manera que sigui– els quartos als altres i després tota la resta: els que es deixen enredar o els que aconsegueixen escapolir-se’n.

De petit recordo com la premsa treia, de tant en tant, notícies sobre alguna víctima que havia caigut en l’estafa de l’estampeta o el tocomocho. Eren ensarronades típiques de la postguerra, fetes de fam, misèries i privacions, hereves directes de la picaresca barroca, que deixaven en evidència l’estafat perquè, segons el mecanisme particular de l’enganyifa, hi havia algun moment en què intentava aprofitar-se de l’estafador. La notícia no era tant la perpetració de l’estafa, sinó el fet que encara hi hagués algú prou cobdiciós i carallot per caure-hi de quatre grapes. Ara la tecnologia ens ho ha canviat tot. L’estafador analògic, artesanal, de producció limitada i numerada ha desaparegut del tot, com els serenos i els matalassers. Ara les estafes són el cent per cent digitals. Et truquen des de Leshoto, un curiós filantrop nigerià t’escull com a hereu, un banc de fireta et demana la talla dels calçotets i, ja posats a fer, les claus de pas. És la tècnica de l’arrossegament portada a l’extrem. Sempre, quan es reculli la xarxa hi haurà algun peixet desprevingut. Mateu l’evangelista ja ho intuïa, quan deia, amb sàvies paraules, que molts són els cridats i pocs els escollits.