Setanta euros

La veritat, no hi ha qui entengui els mercats internacionals, a qui atorguem molt pietosament aquest nom abstracte, com si fossin una entelèquia, però que en el fons són manegats per persones humanes com sou vós i com soc jo. Es podrien comportar com a individus assenyats, prudents i savis, que no estiren més el braç que la màniga i que pensen en el futur i en la prosperitat de la humanitat. Podrien fer com els vells pagesos, un exemple de racionalitat en la despesa i aprofitament dels recursos. Res de tot això. Sense cap necessitat de llegir les pàgines d’economia dels diaris –que seria, en el meu cas, un exercici perfectament inútil– hom ja veu de seguida que els mercats (i els mercaders) internacionals són capriciosos, irracionals, uns culs de mal seient, que van sempre a la seva i no consideren, en cap moment, el benestar de la ciutadania universal, de qui haurien de ser còmplices i servidors. No senyor, no: es mouen per interessos subrepticis, per obscures motivacions geopolítiques, per fotre els uns o afavorir els altres, per arrossegar peces d’un joc d’escacs fonamentat en el poder i la cobdícia que fa segles que dura i que només s’acabarà quan peti tot plegat i tornem, de la nit al dia, al postneolític. És així. Nosaltres, microbis insignificants, formiguetes contribuents a la factoria de Matrix, no hi tenim res a pelar. Això no treu que quan te’n vagis a la benzinera de confiança a omplir el dipòsit i et clavin, per primera vegada a la història, setanta euros, setanta, recordis la mare que els va matricular a tots plegats.