L'amputat

Dissabte al vespre, en un desafortunat accident domèstic, se’m va morir el mòbil. Com a conseqüència d’una caiguda se li va trencar la pantalla: en un primer moment va fer uns esforços titànics per mostrar-se tal com era, amb els colors apagats i confosos, unes ratlles verdes transversals que feien molt mala pinta i un núvol de negra nit a la cantonada que havia sofert l’impacte. Així el vaig deixar reposar, amb la vana esperança que, si més no, l’endemà no hagués empitjorat. Però no: diumenge al matí ja no es veia res: la tenebra havia avançat fins a cobrir-ho tot. Tothom que s’hagi trobat en un cas similar ja sabrà que es travessen, en qüestió de minuts, totes les famoses fases del dol, en format concentrat: negació, ira, negociació i depressió, per acabar amb una resignada acceptació d’allò que és inevitable i contra el que no hi ha remei. Diumenge vaig passar bona part del matí intentant ressuscitar un aparell vell que havia mig sobreviscut al pas (accidental, també) per la rentadora. Em vaig sentir una mena de Victor Frankenstein de pa sucat amb oli, però al final aquella vetusta desferra es va encendre amb dificultats i –després d’enganyar-lo i convèncer-lo que no eren necessaris ni codis ni identificacions– més o menys rutlla. La bateria li dura mitja hora, la cobertura és voluble i inestable, la càmera no funciona. És com si hagués fet un parell de passes enrere en l’escala evolutiva: d’un sapiens normalet a un exemplar neanderthal. Encara rai. Pitjor hauria estat sentir-me amb un cibermembre amputat. Com ens hem de veure.