La pulsió

A Andorra no hi ha hagut mai guerres. Si més no, guerra entesa en el concepte més general. Invasions fugaces, algunes, pas de tropes, també, batusses amb els veïns –amb el balanç d’un parell o tres de pastors morts– per l’ús d’un empriu, algunes vegades. Però guerres-guerres, no pas. N’hi ha poquíssims, al món, i probablement cap que tingui les fronteres definides des de fa més de mil anys i no hagi estat pertorbat per aquesta pulsió humana, tan vella com l’espècie, perquè en el fons som uns micos violents. Si fins i tot San Marino va declarar la guerra a Alemanya el 1914 (i no pas les Valls Neutres, com es va fer córrer). Fa un temps circulava un mapa del món on hi sortien els països que mai no havien estat en guerra contra Anglaterra. En comptaven vint-i-dos. Andorra hi sortia, és clar. I, tanmateix, la guerra forma part del nostre viscut col·lectiu, ni que sigui per proximitat, o per haver-ne patit, de retruc, les conseqüències. Tothom, si grata una mica en la genealogia, trobarà connexions. El meu pare va anar-hi, a la civil espanyola, fent pa per als soldats republicans al front d’Aragó. Però, més enllà d’això, és per a la majoria una abstracció, una cosa que veiem a les notícies i ens entreté a les pel·lícules. Ara n’ha esclatat una, que ens és propera perquè cada vegada tot és més immediat, més interconnectat. Seguim, minut a minut, els episodis de fugida cap a Polònia del Jordi Escura, i ens preocupem per on passen els altres conciutadans que s’han trobat atrapats, d’un dia a l’altre, a la primera pàgina d’un capítol d’un llibre d’història que ningú no sap com acabarà.