Mólotov

Viatxeslav Mólotov va ser ministre d’Exteriors de l’URSS durant la Segona Guerra Mundial. Va signar, el 1939, el cèlebre pacte Mólotov-Ribentropp de no agressió (que els nazis van respectar durant un parell d’anys, encara no). El pacte tenia unes clàusules secretes: els sòviets es quedaven amb Finlàndia, Letònia, Estònia, i les regions romaneses de Besaràbia i Bucovina. Els nazis, Lituània, i totes dues potències es van repartir Polònia. Quan les tropes soviètiques van envair Finlàndia, l’hivern del trenta-nou, Mólotov va tenir la barra de dir que les bombes que llançaven sobre la població civil eren, en realitat, enviaments aeris d’ajut humanitari. En resposta, els finlandesos van perfeccionar una bomba incendiària artesanal que ja havia estat utilitzada sovint durant la Guerra Civil espanyola: la van batejar com a còctel Molotov, en homenatge al senyor ministre. Era una arma senzilla de produir –una simple ampolla de vidre amb benzina i una metxa sucada amb alcohol com a tap. Perquè el foc s’adherís contra l’objectiu hi afegien detergent o quitrà. En atacs coordinats resultava molt eficaç contra vehicles blindats. Els models més sofisticats –en van fer en una fàbrica de cervesa– s’activaven amb mistos d’emergència: no calia encendre’ls abans de llançar-los. Des de llavors, tota guerrilla urbana digna d’aquest nom n’ha fet servir: a l’Ulster, al País Basc… El ministre d’Exteriors ucraïnès ha demanat als veïns de Kíev que en facin contra els invasors, i n’ha distribuït la recepta, on destaca un avenç tecnològic: l’ús de porexpan com a agent adherent. Ja ho deien a l’Eclesiastès, res de nou sota el sol. Quina tristor, tot plegat.