Cendres

Avui és Dimecres de Cendra. A les generacions més joves els deu sonar a sànscrit, això, però als que tenim certa edat (dissabte cinquanta-vuit, teniu un gintònic pagat, ja quedarem) el d’avui era un dia especial. Significava l’inici de la quaresma, i el ritus principal del dia era la unció d’una creueta que el mossèn et dibuixava al front amb oli barrejat amb la cendra producte de la combustió d’una de les palmes beneïdes el diumenge de Rams anterior. Ens sona a medieval, a supersticiós, gairebé a un encanteri. Ara tenim molt més present el que suposa el ramadà —observat escrupulosament pels musulmans— que no pas d’aquest període de set setmanes, set, que servia de preludi i preparació per a la gran festa de la Pasqua, i que s’ha anat diluint diluint fins a convertir-se en carn de costumari, record fantasmal i conversa de padrins nostàlgics. Durant la quaresma no menjàvem carn els divendres, que era dia de bacallans i cigrons, arròs amb coses si teníem sort. Tots els divendres anava a la catedral al via crucis, una cerimònia que evocava les catorze estacions en què es dividia la Passió (primera estació: «Jesús cau del tractor», dèiem, irreverents). Avui tot va molt més de pressa. Aquell món en blanc i negre, amb pocs grisos, d’una guerra freda amb bons i dolents ha donat pas a un mosaic tremolós, amb una sobredosi d’informacions que ens arriba per totes bandes, contradictòries i confuses, i tens la sensació incòmoda que, qui en sap, calla i espera. Com recordarem en el futur aquest temps és una incògnita: és probable que el relat que en resulti sigui igualment contradictori i confús, com cendres que s’emporta el vent.