Els concentrats

De veritat ho dic: m’hauria agradat anar a la concentració que es va fer ahir, davant de Govern, per rebutjar la guerra, entre “autoritats i civils”, com sortia al peu de foto del Diari. Però no hi vaig anar, perquè el dimoniet interior, que sovint crida més que l’angelet, em va dir: tu, quiet. Les raons amb què m’ho va argumentar eren diverses, complementàries i potser contradictòries. Però n’hi ha una que és l’essencial: la inutilitat pràctica. No m’imagino, deia, que ni aquesta ni cap altra manifestació pública de rebuig estovi el cor del senyor Putin, com tampoc, en el seu moment, no va estovar el cor dels etarres o dels islamistes fanàtics o de qualsevol altre sàtrapa. Ans al contrari, més aviat: des del seu búnquer al Kremlin, el camarada Vladímir deu veure com l’Europa acomodatícia i decadent només sap que sortir al carrer amb pancartes i banderetes i sancions i no té els pebrots de treure els tancs o fregar amb Netol les ogives nuclears. I que havent-hi tantes causes dignes de manifestació per què unes sí i unes altres no. Quan el de les banyes va deixar de cridar, l’angelet, pobre, em va fer uns quants raonaments naturalment angèlics: era conscient que sortir al carrer és un acte purament testimonial i que fer un minut de silenci no canviarà gens el curs de la història, però és una manera de demostrar sensibilitat i empatia, que si et quedes a casa emmurriat el món anirà igual de malament, però potser serà un pèl més egoista i insolidari. Li vaig donar la raó. Però jo ja sé que, la propera vegada, encara faré cas al de les banyes.