El dia de

Avui, si el calendari no va errat, és vuit de març, el Dia Internacional de la Dona Treballadora. Com que la noble causa que s’hi defensa té advocats i advocades molt més capacitats i militants que no pas el sotasignant per escriure sobre l’efemèride, estalviaré als lectors un text de circumstàncies, farcit de tòpics i que hauria escrit arrossegant els peus una mica, perquè això dels Dies De sempre m’ha fet com mandra. Trobo que és un recurs fàcil, artificial i sense tradició concebut per descarregar pesos de les consciències, una versió contemporània del santoral catòlic, que avui tenim devaluat i guardat al recambró dels mals endreços. I això que el recurs als sants era un xollo per a resoldre o mitjançar en les situacions més diverses. Tos crònica? Tranquil: t’encomanaves a sant Blai —el 3 de febrer— i tot resolt. Problemes amb la vista? Santa Llúcia, amb consulta oberta el 13 de desembre. A més, molts gremis buscaven la protecció d’un sant patró: els paraires d’Escaldes, sant Pelegrí. Que ets fuster? Molt senzill: sant Josep. Dentista? Santa Apolònia. I així fins a l’infinit. Els dies mundials ho han desplaçat tot. Ja m’està prou bé la laïcitat, però les coses sense fonament cauen pel seu propi pes (i el de la gravetat). Un trauma infantil que arrossego és el poc –nul– cas que els meus pares van fer davant d’una campanya, publicitada amb un anunci apegalós emès per la tele tardofranquista: “Y un juguete los papás nos comprarán / en el Día Mundial del Colegial.” Us en van comprar mai cap, amics boomers? A mi tampoc.