La trucada

Hores d’ara, un grapat de ciutadans catalans deuen estar amb l’ai al cor. Amb el telèfon carregat, en llocs amb cobertura, pendents d’una trucada, del dring del whatsapp o de la campaneta que indica que ha arribat un correu. Esperem que no els facin patir gaire i que el nomenament d’un flamant delegat de la Generalitat a Andorra es produeixi en un termini administrativament acceptable. Ahir el govern Aragonès ho va confirmar: hi haurà delegació i, ergo, delegat. Esperem que aquesta oficina sigui útil per a l’entesa entre veïns, serveixi per teixir ponts de diàlegs i cooperació i, si fos possible, faci una mica de contrapès a l’abassegadora piconadora cultural en castellà. No serà feina fàcil, em temo. Hi haurà els que trobaran pèls a tot el que faci, els que diran que és una canongia o una menjadora, que ja hi ha una ambaixada espanyola como-dios-manda i que no hi ha lloc per a una legació diplomàtica de fireta, etcètera. Però hem de recordar que l’ambaixada espanyola és d’instal·lació recent, oberta un parell de mesos després de l’aprovació de la Constitució: abans hi havia hagut, oh sorpresa, delegats. La història d’aquesta mena de delegacions no va ser precisament un camí de roses: del coronel Bonifacio Ulrich (enviat per la reina Isabel II per reprimir carlins) als republicans Andreu Massó, José Tarongí i Josep Maria Imbert, aquesta mena de personatges eren una mica tèrbols i maquinadors, figures més properes als agents agitadors que no pas als diplomàtics. Però això era abans, en temps convulsos. Ai, calla, que aquestos també en són, de convulsos. Doncs res: bona sort a qui li toqui (espòiler: la necessitarà).