Nostradamus

Ara que l’ambaixada russa ha fet públic un comunicat dient que som, formalment, un estat hostil –igual que Liechtenstein, Mònaco, San Marino i la Micronèsia– ja no hi ha excuses per fer veure que no passa res. Esperem que no es produeixi el lamentable espectacle que s’està veient a d’altres llocs, on tot allò que és d’origen rus (real o imaginat) és proscrit i bandejat com si tingués alguna culpa del que passa per la ment del president Putin: de l’ensaladilla a Dostoievski i Txaikovski, passant pel vodka (sense distingir si és polonès o suec). Els refugiats d’Ucraïna ja han començat a arribar a Andorra i els mecanismes de la solidaritat funcionen a tota màquina (i això no apaga el debat moral sobre si hi ha refugiats de primera o de segona). La guerra pel control de la informació és cada vegada més potent. La gran assignatura pendent de la societat actual és la de saber orientar-nos entre l’allau creada de dades, opinions i propaganda, que ben barrejades el que fan és generar confusió i desconcert: és una batalla que es lliura a cada telèfon, a cada ordinador. Mentrestant, els veïns de baix assisteixen, estupefactes, a una escalada sense precedents (i sense sentit) del preu de l’electricitat, que és avui deu vegades (10!) més cara que no pas el març de l’any passat, i aquí el preu del combustible és d’escàndol. I és molt preocupant que les profecies de Nostradamus –que es veu que des del segle XVI les va anar encertant totes, des de la guerra dels Trenta Anys, passant per Napoleó, la Primera Guerra Mundial i Hitler– no diuen res del que ens espera (o ningú no ho ha pogut interpretar), i això no sé si és un bon o un mal auguri.