Bacanal

Els historiadors i antropòlegs del futur (si és que n’hi ha –de futur, vull dir) estudiaran entusiasmats el fenomen de les calçotades, perquè és un caramelet per als investigadors. I dic antropòlegs i historiadors i no arqueòlegs, perquè per desgràcia les restes materials no orgàniques que deixen les calçotades són poca cosa, d’escassa entitat, pràcticament indistingibles de les que trobaríem en una costellada convencional. Com a jaciment arqueològic, una calçotada és més aviat un desastre: tot el que s’hi consumeix és molt orgànic, gasós, perquè en el fons està revestit d’un profund caràcter espiritual. Pur patrimoni immaterial, vaja: la Unesco faria bé d’acceptar una candidatura d’aquestes que gestiona amb tanta diligència i que tanta il·lusió ens fa sempre (només si es guanya, és clar). No sé quantes se’n faran, aquest cap de setmana. Diria que moltes, si el temps no ho impedeix i l’autoritat no s’hi posa de cul. Potser el personal es desbotirà davant el creixent pessimisme ambiental o dira, què coi, rebentem-ho tot abans no ens ho rebentin els altres. Perquè una calçotada és precisament això: un instant de rauxa desfermada al voltant d’un aquelarre de cebes escalivades sucades en una salsa de la que ningú –com passava amb el garum dels romans i ara amb la Coca-Cola– pot donar-ne una recepta exacta, precisa. I, malgrat tot, les vivim amb una sensació d’experimentar una petita bacanal, un feliç estat d’excepció que acaba amb el personal fumat, apegalós, bevent un gintònic per desengreixar com si el món s’hagués d’acabar demà mateix.