Gira-sol

Ja tinc una garrafeta de cinc litres d’oli de gira-sol. He de confessar que aconseguir-la no ha estat fàcil, perquè també la volia una senyora amb males puces i hem hagut d’argumentar amb l’exposició d’estats de necessitat, inventaris de rebost, política alimentària familiar i, al final –vist que el diàleg no servia de gran cosa– li he pres d’una estrebada i me n’he anat corrent cap a la caixa, amb el carro envestint d’altres clients, com si fos Ben-Hur amb la quadriga. No n’estic orgullós, ho confesso. Però què he de fer, pobre de mi, sinó aplicar la llei del més fort quan les paraules ja no serveixen per a res? Ara podré superar un hivern nuclear –sempre que sigui curtet–, perquè també he pogut arramassar un bròquil (fresc!), quatre pots de llenties i sis de fesols. Sí, ja sé que la dieta serà més propera a la del ranxo d’un legionari romà que no pas a la d’un ciutadà europeu del vint-i-u, però en situacions de crisi i precol·lapse universal no es pot tenir tot i hem d’aparcar els capricis tot esperant que bufin vents més favorables. A més, anar a comprar al Mercadona en bicicleta per estalviar gasoil fa fer cames, però limita considerablement la capacitat de càrrega.

Paper de vàter? No, gràcies, ja en tenim. És el de fa dos anys, que no el vam gastar tot. És un producte que no caduca mai: a la tomba de Tutankamon, Howard Carter i Lord Carvanon en van trobar uns quans rotllos (de fet, eren uns papirs) i ben bé que els va anar, que a la Vall dels Reis també hi havia problemes de subministrament. D’aquesta en sortirem millors.