La Visura
Bella sense ànima
Em temo que aquest any també em quedaré sense rebre la dosi anual del Cirque du Soleil. Al pas que va, a base de franquícies i produccions que fan aquí, allà i més enllà, la companyia quebequesa semblarà l’Starbucks o el McDonald’s: universal, omnipresent i previsible, de solvència contrastada, però asèptic i insubstancial, en el fons. Una bella senz’anima, com aquella cançó que cantava Riccardo Cocciante (i aprofitàvem per arrambar). O pitjor encara: un producte en sèrie i sense grapa com els mercats medievals i els festivals de novel·la negra. Només hi he anat una vegada, farà cinc o sis anys, als feliços anys prepandèmics. He de dir que sí, que les capitombes dels saltimbanquis eren sensacionals, la il·luminació, esplèndida, la música impactant, el muntatge immaculat. Tots els ingredients eren, agafats d’un en un, material de primera qualitat, però a l’hora de confegir-ne un plat memorable, d’aquells que són recordats i s’expliquen a la descendència, doncs què volen que els digui. No pas. Ara, que el que és realment espectacular i digne de veure són els malabarismes comptables que a Andorra Turisme fan amb els números, les projeccions de visitants, excursionistes i beneficis, que converteixen la presència del Cirque en un veritable negoci, que si el féssim durar viuríem tots de renda. Això sí que és com la multiplicació dels pans i dels peixos: de Tiberíades a Engolasters, faves comptades.