Els desobedients

D’entrada, una constatació: vist des de fora, hom diria que l’assistència humanitària als ucraïnesos no sembla una operació que estigui gaire ben organitzada, sinó que és més aviat un confús campi-qui-pugui. Que hagin d’anar Europa amunt i Europa avall camions i furgonetes noliejats per particulars, sense que hi hagi una estructura centralitzada que faciliti la tramesa i la distribució per no haver de córrer riscos innecessaris i agilitzar els processos és, si més no, sorprenent. ¿Que no hi ha trens, que són transports segurs, tenen gran capacitat de càrrega i no necessiten grans quantitats de personal? Potser sí que les grans organitzacions internacionals tenen els seus protocols interns per canalitzar-ho amb agilitat, però tantes corredisses i incerteses, no sé jo si. Dit això, la peripècia dels expedicionaris de la Creu Roja Andorrana i dels membres del Cos de Bombers per lliurar el carregament que duien —en principi fins a la frontera amb Polònia i després una mica més enllà— ha estat com una pel·lícula de diumenge a la tarda. Em penso que en dret hi ha un concepte que és l’estat de necessitat, en què es contempla la comissió d’un delicte o una falta —que en aquest cas seria la desobediència a les instruccions— per evitar un mal major —segons han dit, la congelació sine die del lliurament— i, per tant, el fracàs de la missió. I segur que no va ser una decisió fàcil de prendre. Però si mai ningú no hagués desobeït una ordre o s’hagués arriscat potser no hauríem sortit de les coves. Però tots han tornat a casa i no han pres mal, i això és un gran què.